TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR

Todo empezó un 6 de mayo de 2009, de hecho, mucho antes, y si la VIDA es un conjunto de coincidencias, está claro que la mía, mi VIDA, es un seguido de éstas con mi BARÇA.
Aquel 6 de mayo tuve la inmensa suerte de estar allí, en Stamford Bridge, allí dónde empezó éste sueño blaugrana y a su vez, mi malsueño, la LEUCEMIA.
Todo el mundo pensaba que perderíamos, que todo se había acabado, pero en un acto de fe, voluntad, persistencia, de no desfallecer nunca, de querer vencer... fue lo que permitió a Andrés Iniesta, DON ANDRÉS, marcar aquel magnífico gol del cual puedo decir con orgullo que fui un poco partícipe al estar detrás la portería empujando con todo mi corazón.
Allí empezó un ciclo: 6 títulos por delante para el Barça, y 8 ciclos de quimioterapia para mi. Y casualidades de la VIDA, el círculo se cerró este 19 de diciembre, justo el dia en que el Barça ganó su sexta copa. Ése mismo día yo acabé mi bloque de quimioterapia, y al mismo tiempo me sentí ganadora, ganadora de mi 1ª batalla a la LEUCEMIA.
“TOT GUANYAT TOT PER GUANYAR”, reflejaban las camisetas conmemorativas que lucían los jugadores, y cuánta razón en éstas palabras.
¿Qué vendrá ahora? Nadie lo sabe, pero es seguro que con ésta fuerza, éstos jugadores, y con éste entrenador, TODO es posible. Lo mismo que yo, con ésta familia, éste equipo de médicos, y éstos amigos, ni la LEUCEMIA ni nada podrá conmigo. El 19/12/2009 es la culminación de un trabajo en conjunto. Cuando Pep lloró, mi padre también lo hizo, y como sábiamente dijo el entrenador: “Éstas cosas pasan, es lo que hay”.
El círculo se cerró con un gol hecho con el corazón, un corazón que se podría poner en el blog de la Fundación. Cuando Messi marcó, todo un seguido de recuerdos me pasaron por mi cabeza. En los últimos 7 meses han pasado muchas cosas en mi vida, emociones, tensiones, miedos y hasta, un tipo de locura pasajera. La leucemia me las ha hecho pasar de todos los colores, hasta me quiso robar mis señas de identidad, la alegría, la sonrisa, pero mas tarde o temprano la promesa que me lanzó mi padre aquel mes de mayo se ha acabado cumpliendo, la promesa que todos juntos venceríamos a ésta enfermedad, la leucemia.
No es una manera de decir las cosas, es una manera de hacerlas, de VIVIR, y al final, entre todos, hemos acabado cerrando el círculo, como mínimo de momento. Es por esto que disfrutaremos de estas navidades como ninguna, por lo que representa y sobretodo, por el final de aquel padecimiento insufrible con el que hemos convivido estos últimos 8 meses.
Con todo ésto quiero decir:
- Gracias, padres, por no haberme dejado dudar ni un momento de mi recuperación y de hacer de mis estadas en el hospital un estilo de vida.
- Gracias, Barça, por ganar jugando y no jugar sólo para ganar.
- Gracias, padres, por convertir cada ciclo de quimio en una pequeña victoria, en el discurso más bello nunca oído.
- Gracias, Barça, por permitir que la afición culer viva en plena crisis, posiblemente, la navidad más feliz de su vida.
- Gracias, padres, por enseñarme que uno solo no es nadies, y que todos juntos, médicos, familiares y amigos, son un equipo prácticamente invencible.
I SOBRETODO:
- Gracias, por poder VIVIR sabiendo que el fútbol sólo es fútbol, un deporte apasionante pero que lógicamente, hay victorias mucho más satisfactorias en la vida.

TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR

Tot va començar un 6 de maig de 2009, de fet, molt abans, i si la VIDA és un munt de coincidències, és clar que la meva, la meva VIDA, n'és un seguit amb el meu BARÇA.
Aquell 6 de maig vaig tenir la immensa sort de ser allà, a Stamford Bridge, allà on va començar aquest somni blaugrana i alhora, el meu malson, la LEUCÈMIA.
Tothom pensava que perdríem, que tot s'havia acabat, però en un acte de fe, voluntat, persistència, de no defallir mai, de voler vèncer... va ser el que va permetre a Andrés Iniesta, DON ANDRÉS, marcar aquell magnífic gol del qual puc dir amb orgull que vaig ser com a mínim una mica partícip al estar darrera la porteria empenyent amb tot el meu cor.
Allà va començar un cicle: 6 títols per endavant pel Barça, i 8 cicles de quimioteràpia per a mi.
I casualitat de la VIDA, el cercle es va tancar aquest 19 de desembre, just el dia en que el Barça guanyà la seva sisena copa. Aquell mateix dia jo vaig acabar el meu bloc de quimioteràpia, i alhora em vaig sentir guanyadora, guanyadora de la meva 1ª batalla a la LEUCÈMIA.
“TOT GUANYAT TOT PER GUANYAR”, reflectien les samarretes commemoratives que lluïen els jugadors, i quanta raó en aquestes paraules.
Què vindrà ara? Ningú ho sap, però és segur que amb aquesta força, aquests jugadors, i amb aquest entrenador, TOT és possible. El mateix que jo, amb aquesta família, aquest equip de metges, i aquests amics, ni la LEUCÈMIA ni res podrà amb mi. El 19/12/2009 és la culminació d'un treball en conjunt. Quan el Pep va plorar, el meu pare també ho va fer, i com sàviament va dir l'entrenador: “Aquestes coses passen, és el que hi ha.”
El cercle es va tancar amb un gol fet amb el cor, un cor que es podria posar en el blog de la Fundació. Quan Messi va marcar, tot un seguit de records em van passar pel cap. En els últims 7 mesos han passat moltes coses en la meva vida, emocions, tensions, pors i fins i tot, una mena de bogeria passatgera. La leucèmia me les ha fet passar de tots colors, fins i tot, em va voler robar les meves senyes d'identitat, l'alegria, el somriure, però més tard o més d'hora la promesa que va llençar el meu pare aquell mes de maig s'ha acabat complint, la promesa que tots junts venceríem aquesta malaltia, la LEUCÈMIA.
No és una manera de dir les coses, és una manera de fer-les, de VIURE, i al final, entre tots, hem acabat tancant el cercle, com a mínim de moment. És per això que gaudirem d'aquests nadals com cap, pel que representa i sobretot, per la fi d'aquell patiment insofrible amb que hem conviscut aquests darrers 8 mesos.
Amb tot això vull dir:
Gràcies, pares, per no haver-me deixat dubtar ni un moment de la meva recuperació i fer de les meves estades a l'hospital un estil de viure.
Gràcies, Barça, per guanyar jugant i no jugar només per guanyar.
Gràcies, pares, per convertir cada cicle de quimio en una petita victòria, en el discurs més bell mai sentit.
Gràcies, Barça, per permetre que l'afició culer visqui en plena crisi, possiblement, el nadal més feliç de la seva VIDA.
Gràcies, pares, per ensenyar-me que un sol no és ningú i que tots junts, metges, familiars i amics, són un equip pràcticament invencible.
I SOBRETOT:
- Gràcies, per poder VIURE sabent que el futbol només és futbol, un esport apassionant però que lògicament, hi han victòries molt més satisfactòries a la vida.

Corazones contra la leucemia

“L'esperança i les ganes de viure sempre han d'estar dins nostre, no les perdeu mai. Penseu en totes les experiències viscudes i les que viureu, en tota aquella gent que està al vostre costat, i mai, mai us rendiu. Tot el meu suport a tots aquells pacients i familiars que ens trobem superant la malaltia, en especial als nens, i els meus millors desitjos d'inici d'any per a tots els que formem aquest gran equip (pacients, ex-pacients, familiars, amics, donants, col·laboradors, la Fundació...)."

Bon Nadal!

"La esperanza y las ganas de vivir siempre han de estar dentro nuestro, no las perdáis nunca. Pensad en todas las experiencias vividas y las que viviréis, en toda la gente que está a vuestro lado, y nunca, nunca os rindáis. Todo mi apoyo a todos aquellos pacientes y familiares que nos encontramos superando esta enfermedad, en especial a los niños, y mis mejores deseos de inicio de año a todos los que formamos parte de este gran equipo (pacientes, ex-pacientes, familiares, amigos, donantes, colaboradores, la Fundación...)."

http.//corazonescontraleucemia.blogspot.com