martes, 18 de agosto de 2009



14 de maig - Diagnòstic:
LEUCÈMIA (no entraré en especificacions).


Ja fa tres mesos d'això... i fins al moment no m'havia decidit a publicar res ni crear cap blog. Escriure? Si, mil coses, coses que prefereixo guardar per mi i que potser algun dia ja em decidiré a transcriure en aquest blog, però públiques fins al moment.... RES. No sóc una gran escriptora, qui em coneix sap que tot allò que escric o expresso de manera directa, com em surt, per tant, no espereu trobar escrits filosòfics, guarnits i amb floritures. M'agraden eh, però no és la meva virtud la veritat, i per fer-ho "lleig"... prefereixo el meu estil, sempre fidel a ell.

Després de tres mesos lluitant contra la meva malaltia m'he adonat de moltes coses, i mira que em queda encara camí! (porto la meitat, i pendent de transplant) I mira que me'n adonaré de coses! Decepcions, traicions, llàgrimes... però també alegries, sorpreses, suport, perdons i sobretot, molta estima :) En certs moments, quan tens un mal dia, inevitablement penses en totes aquelles persones que t'han ignorat, que veus que no han fet el que consideraves suficient pel tipus d'amic que era, que directament s'han mostrat indiferents, etc etc Però això només ho veus en aquests moments, tot i que si després pares a pensar-hi, t'adones que tampoc tot és blanc o negre, i que sempre hi ha moment per rectificar o intentar justificar (encara que a vegades trobis que hi han coses injustificables). Tot i així, en el meu cas, aquests moments són ínfims, prefereixo pensar en tota aquella gent que sé que m'espera fora de l'hospital per anar a prendre un gelat, una birra o simplement tirar-se a la gespa a xerrar i xerrar mentre passa el temps (coses que abans feies com si res i ara trobes a faltar). Aquestes coses són algunes de les bases que em mantenen amb força i amb la ment freda i sovint "insensible" per tirar endavant. L'altre pilar important, la família, aquella que es manté dia a dia al meu costat i de la que em sento orgullosa de com està afrontant la situació. I per últim, l'última cosa que em manté al peu del canó sóc jo, jo mateixa. Sé que sembla típic i tòpic, mai millor dit, però sempre he mirat massa per la satisfacció de tothom menys per mi mateixa; el que dirà la gent, la por al ridícul que diu el meu pare, la por al equivocar-me, el no sentir-me "suficient", la por al rebuig, autoestima posem que "diferent"... totes aquestes por feien frenar-me en moltes de les meves accions, accions que després em creaven grans dubtes pel fet de no haver actuat. Tot això és el que vull canviar, el poder ser jo mateixa sense aquest tipus de pors, pors que ara veig plenament insignificants i que m'han obstaculitzat sovint la meva felicitat. Pors que a dia d'avui puc dir que ja he superat. Per què... hi ha alguna cosa que fagi més por que la MORT? No. I qui digui el contrari... no me'l crec, simplement la gent no hi pensa. Amb 18 anys patir un càncer quan sembla que tot, per fi, et comença a anar bé i ho tens gairebé tot per ser feliç... pam! la puta vida s'atura per això, et quedes en "xoc". I penses, que coi he fet jo per merèixer això amb tan fill de puta corrent per la vida? Doncs mira, m'ha tocat, sort. Aquestes preguntes les pots fer un dia, el primer, no més, ja que... què soluciones? A banda d'enfonsar-me he de pensar que aquest fet el que farà és enfortir-me tan emocionalment, com ajudar-me a aprofitar cada instant del meu temps, la meva vida... Res tornarà a ser com abans, jo no seré la mateixa ja que vulguis o no... veuré les coses amb altre filosofia (tindré el mateix caràcter, la quimio no m'altera tant ¬¬ , però la manera de com prendrem la vida... variarà), però tot serà part d'un passat, un passat superat.

1 de cada 3 infants malalts de leucèmia moren / el 50% dels adults també. I jo? Doncs jo seré del 50% que tirarà endavant. PER LA FAMILIA, PELS AMICS I PER MI.

Què treus de plorar? Les llàgrimes nom et curen.

5 comentarios:

  1. Hola Ariadna,he sabído de ti a través de tu padre y de sus pequeños gritos de auxilio en el foro de la Fundación Carreras,todos hemos pasado por ello,es desesperante lo sé.Quiero que sepas que no estás sola que estamos ahí auqnue no nos veas apoyándote,empujándote paar que sigas,que a veces las cosas se ven muy oscuras,pero al final,creélo porque es así,un día se consigue ver al luz,los tratamientos comienzan a funcionar,la enfermedad va remitiendo y así poco a poco,conseguirás erradicarla,así va aser Ariadna.Despacito,porque aquí no se puede tener prisas,éstos procesos son lentos,debes de ahcerte a la idea de ello,pues como te digo despacito pero con el paso firme.
    Ojalá esa médula quede totalmente limpia muy pronto,verás como tendrás esa gran noticia y aparecerá una médula compatible contigo,aparecerá,si lleváis un mes en la búsqueda no desesperes es muy pronto,apàrecerá porque cada vez hay más información sobre ello,afortunadamente cada vez hay más posibilidades para todos.
    En mi caso no soy yo la afectada,es mi hermano,pero sufrímos todos con él,ya llevamos bastante tiempo,primero fué un linfoma,hace algo más de 2 años y ahora es una leucemia provocada por el linfoma o los tratatmientos de éste,ahora mismo está con la médula casi seca y la semana que viene ingresa en la Fe para trasplante de mi médula,pues afortunadamente somos compatibles ambos y sé que es lo más hermosos que haré en mi vida...
    Venga Ariadna,sigue caminando que el camino es pedrosos,pero llegará el momento que será más llano y más fácil de nadar por él.
    Eres muy joven y muy guapa Ariadna,te quedan muuuuuuuuuuchasssssss cosas por hacer y verás como todo llega para ti.Un abrazo enorme y a seguir luchando ¿¿vale??
    No entiendo catalán,me ha costado bastante entenderte

    ResponderEliminar
  2. Ariadna....només puc dir que....no saps com m'alegro d'aquell rampell que em va agafar aquell dia, entrant al Tater's, amb el meu fill i el meu nebot, i us vaig trobar a totes dues, com si res passes, ni hagués passat. Com si el destí em digués: Ara es el moment! Torna a entrar en la seva vida. Feia molt de temps que em remenava per dins. Si sabéssis què contenta vaig sortir de la sabatería, i les ganes que tenía de quedar amb vosaltres.
    I pels teus comentaris, i no només comentaris, si no fets (es molt fàcil filosofar) veig que ets tot un tros de persona! Que ni la leucemia pot doblegar-te! Que ets una lliçó per a molts, adults i nens! Tot el que dius, es el que et voldriam transmetre tots. I aquesta es la sort que tens: tal com dius, et tens a TU. Amb majúscules, perque no podran amb TU. Ets tan forta, i tens tantes ganes de gaudir de la vida que ja tens molt de camí guanyat!
    Repeteixo, estic tant contenta d'haver-vos retrobat...com tu dius...quanta tontería! Jo tampoc soc de les que tirem la tovallola..i a la teva mare no la volía perdre, i a tú...a tú et vaig veure nèixer! Eres la nostra joguina! Imagina't dues criatures erem! Guapa. Que orgullosos estàn els teus pares! Coi, que no n'hi ha per menys! I que contenta estic de que siguis així!
    Per cert, encara que el teu pare s'enfadi...tenim pendent un sopanet a casa meva...les tres...i després, fins i tot fiestorrillaaaaaa!!!!
    I, evidentment, seré una assidua lectora dels teus blogs, perquè sé que ho abocaràs tot aquí...al temps. Ja veuràs. I, si no, fes-ho a banda. Escriure es la millor teràpia que hi ha, te lo digo yo...que em queden taaaaaaaaaaaantes coses per explicar-vos!!!!
    Us estimo, guapes! De veritat i deixant la tonteria de banda! Muakkkkkkkkk!!!!!!!!

    ResponderEliminar
  3. Per cert....soc l'Àngels, eh???Es que se me'n va l'olla una mica!...de vegades..només...

    ResponderEliminar
  4. t'envio tot el meu afecte, et vaig acceptar en el meu correu ,una abraçada ben forta!

    ResponderEliminar
  5. Ariadna, no ens coneixem. He arribat al teu blog per casualitat i tu m'has arribat al cor amb la teva força, valentia i ganes de viure. Tinc 27 anys, i aquest passat abril vaig decidir fer-me donant de mèdula. Estic una mica decebuda ja que encara no m'han arribat ni resultats ni cap carta des del Redmo dient-me si m'acceptaven com a donant i ja sóm septembre. Només volia dir-te que si hi ha alguna via més directa per poder ser donant jo estic a barcelona. Estas passant segurament el moment més dificil de la teva a una edat injusta, però demostres una maduresa i unes ganes de viure que són d'admirar i que segur que t'ajudaràn a sortir-ne ben aviat. T'envio molts ànims i tot el meu afecte

    ResponderEliminar