UN ANY DE LLUITA

Avui fa un any que em diagnosticaren leucèmia, un 14 de maig de 2009, i els records en aquests dies de tot el passat durant aquests 12 mesos són nombrosos, tan bons com dolents, agradables i no tan agradables, dolorosos, etc. Recordo aquell dia com el pitjor de la meva vida, i espero que l’únic. Sovint penso en el nus que se’m va fer a la gola quan vaig arribar a l’Hospital Mútua de Terrassa, quan em van connectar a una màquina per fer-me les meves primeres transfusions a través de la primera via que m’havien posat en 18 anys que tenia, i la cara de pànic que patia al trobar-me allà, al saber el meu diagnòstic, tot i que sabia que alguna cosa no funcionava en el meu cos, ningú pensa en això. Moments d’angoixa, POR (encara que dissimulada pel meu “positivisme”), desconeixença... sensacions que anaven recorrent el meu cos, i alhora sensacions també compartides amb familiars i amics. Ara, un any després, puc dir que em avançat molt però la leucèmia és una malaltia molt llarga la qual encara em queda mig camí per completar, potser el més difícil o pesat, el trasplant. Si, tot i que no entrava dins els plans previs, farà aproximadament dos mesos els meu metge em van comunicar que havien de realitzar-me un trasplant. El meu diagnòstic és Leucèmia Limfoblàstica Aguda d’alt risc com a conseqüència del resultat del dia +14 en que el meu cos tenia més d’un 10% de blastos en sang, des d’aquell moment estàvem a l’espera de trobar un donant compatible amb mi, però el desconcert d’estar en remissió completa des de juny, el meu estat, i alhora el fet de no trobar un donant suficientment bo, vam deixar el trasplant relegat a un segon terme i jo, personalment, vaig arribar a creure’m que a moment d’ara no el necessitaria. Si és cert que segons les darreres analítiques, segueixo sense rastre de malaltia en sang, però farà dos mesos un noi d’EUA de 32 anys va decidir fer-se donant de medul•la òssea, un donant excel•lentment compatible amb mi i al qual hauré d’estar agraïda tota la vida. En definitiva, a mitjans o finals de juny ingressaré a l’Hospital Clínic per realitzar-me el trasplant, en principi la culminació exitosa de tot el procés mèdic, tot i que “intervenció” complicada, en sóc conscient. Aprofito aquests mesos previs al ingrés per fer allò que més m’agrada, tornar a fer el que feia abans, estudiar, sortir, i sobretot, estar en família, i... farà poc he tingut l’alegria del regal dels meus pares, una cadell de 7 mesos de San Bernardo. Aprofitaré aquests dies al màxim, no perquè pensi que seran els últims, ni molt menys, sinó perquè necessito agafar forces per enfrontar-me a aquesta nova etapa amb la millor condició física i també psicològica, necessitant el recolzament de tots i cadascun dels meus familiars, amics, vosaltres, equip mèdic al qual he agafat molta estima (tot l’equip de la planta, i en especial al meu metge, genial), tothom. Un any de lluita encara inacabada, però amb uns resultats els quals ens han sigut des d’un principi, molt favorables. Esperem que els pròxims també siguin així. GRÀCIES. Una abraçada, i endavant!