La vida continua...

El blog era per mi... un lloc en el que només escrivia quan necessitava expressar-me i comunicar-me amb gent que estava vivint una situació similar a la meva, una situació d'angoixa, patiment, dubte... Per sort, la meva situació ha canviat, i prefereixo escriure només per explicar la vida que estic duent, en teoria, amb normalitat. T
Tot i que en el meu darrer escrit em mostrava angoixada però alhora alegre pel fet d'haver trobat donant i anar a trasplant, ara us he de dir que no, que el trasplant al final no s'ha pogut realitzar ja que, per causes X, m'he quedat sense donant. Quan em van comunicar la notícia em vaig enfonsar, i tot i que vaig tenir forces per dir-ho a la gent més propera (incloent el fòrum de la F. Carreras), no vaig saber què escriure en el meu blog. No volia mostrar a la gent com em sentia, ni transmetre desconfiança vers el procediment del trasplant, ja que el que m'ha passat a mi de quedar-me sense donant a les portes del trasplant passa un cas, entre molts. Com he dit, al principi no sabia com reaccionar ja que els dubtes que se'm van plantejar dins el meu cap van ser molts, i el fet que en el marge de 4 mesos hagi passat de no anar a trasplant, a trobar donant i anar-hi, a un altre cop deixar-me com estic... doncs lògicament l'ordre en el meu cap no era el que manava. Malgrat això, novament vam saber sobreposar-nos a aquest cop tan dur, tan jo com la meva família, i de fet, prefereixo pensar que el que ha passat ha estat per alguna cosa, perquè jo potser no era aquella persona que necessitava aquella medul·la. Com sempre, he de donar gràcies al fet que les analítiques m'estan sortint bé, que el meu metge em transmet molta confiança i sempre em dóna ànims pensant que la quimio ha estat suficient en el meu cas, que no necessito trasplant, i com sempre, el recolzament que tinc per part de molts també ajuda moltíssim a convences a una mateixa de que “allò no era per mi”.
Tan la família, com sobretot els metges, em diuen que he de començar a fer vida normal, sortir, estudiar, etc. Tot el que en teoria ha de fer una noia de 20 anys (acabats de fer, avui 6 de setembre ha estat el meu aniversari), però... és tan difícil. Els metges ja no són un obstacle ja que ara les visites són cada dos mesos, i fins el 6 d'octubre no he de tornar, però l'obstacle ara sóc jo mateixa. Em sento com si estigués vivint en un cos d'una persona plenament adulta, amb una vida feta, una vida únicament familiar... Intento sortir, relacionar-me, però m'angoixa i molesta la gent, em sento malament per pensar i alhora “odiar” per dir-ho d'alguna manera a tota aquella joventut que veig que fa bajanades i corre riscos innecessaris, em veig com si no encaixés en aquell precís instant en aquell indret. El problema es que feia més d'any i mig que no sortia fins tard amb els amics, i les persones alienes a mi són les que em fan nosa, m'és molt difícil no jutjar a tothom malament a primera vista, em costa molt relacionar-me amb desconeguts, la meva mentalitat ha canviat... Però m'acostumaré i tornaré a intentar fer moltes de les coses que feia abans, i com m'han dit, hauré de fer vida normal. Normal... encara que no em puc treure del cap pel que he passat, sobretot, per la por al que pot tornar a succeir (lògicament, intento pensar el menys possible, i tinc fe en que no serà el cas).
Aquest estiu he passat una de les millors vacances de la meva vida (malgrat un petit incident al juliol, una pulmonia), l'agost ha estat genial. Ja no per la meva felicitat, el fet de sentir-me bé, sinó per veure la felicitat de la meva família al estar al meu costat, lliure d'hospitals.
D'altra banda, avui ha estat el meu aniversari, i com molts m'han dit, hi ha molt a celebrar. No els meus 20 anys! Que també! Sinó el fet de poder celebrar-los com ho estic fent.
Ara començaré altre cop les classes, amb l'ajuda dels amics i familiars intentaré obrir-me altre cop al món real... I intentaré tornar a ser una jove de la meva edat amb totes les il·lusions que això presenta, sense centrar-me únicament amb l'entorn familiar i sense tancar-me en el meu món.
Puc dir que sóc una persona feliç, malgrat tot el que ha passat, i que a dia d'avui, firmaria que en els pròxims anys tot fos com aquests darrers mesos. Estic bé físicament, emocionalment, i tinc al meu costat les persones que realment m'estimen, tan familiars com amics, etc.
Espero seguir explicant-vos notícies positives, i donant força a tot aquell que ho necessiti, que d'això la gent se'n pot sortir!

Una forta abraçada a tots!


PD: Sento no contestar molts dels comentaris, però pel blog més molt difícil, tot i que no sabeu el que ho agraeixo! Envieu-me un mail, perquè hi ha molta gent amb la que m'agradaria parlar!.
Deixo alguna que altre foto recent.